After Jiwar

13697296_10153756411712215_1453196777710858863_n

Some months at Jiwar: experiences and learnings

By Adrià Oltra

I didn’t know much about art, I came here due to what Jiwar means: neighbourhood, sharing. Enthusiastically and in search for new stimuli. Also thanks to my passion: languages, a priori so far from art, actually so close, because we all try to transmit. Translating, promoting, communicating, we break borders, we pass on ideas and feelings, everything we need in this world.

But most of all we bring people closer, and we get close to people. Those almost six months were to me mostly the dialogue with the artists and the working space. They meant having a colleague who makes precious paintings and who enjoyed that piano as much as I did, translating and making dreams of mothers come true and then ending talking about our own dreams, new ways of looking at home thanks to some simple printed patterns, linking two so different ways of living as Italian and Japanese, talking about notes and flavours to make the world happier, a trip to Tarragona that wasn’t maybe that inappropriate as we thought, reflecting about debate’s philosophy at CCCB, about alternative tourism in a walk and about the most oneiric literature at the residence’s calm, a multitudinous and militant concert with good wine and some more intimate evenings in a café-bookshop. And I hope that in these memories many artists will see themselves.

The memory shows the experience and inspires, at least gratitude. I don’t know where this path will lead me, but I do know that having started it in this really particular neighbourhood must have its meaning.

 

Uns mesos a Jiwar: experiències i aprenentatges

Per Adrià Oltra

No hi entenia d’art, vaig arribar aquí pel que Jiwar significa: veïnatge, compartir. Amb entusiasme i a la recerca de nous estímuls. També gràcies a la meva passió: la llengua, a priori ben lluny de l’art, en realitat propera, ja que tots cerquem transmetre. Traduint, promocionant, comunicant, trenquem fronteres, transmetem idees i emocions, tot allò tan necessari en aquest món.

Però sobretot apropem persones, ens apropem a persones. Aquells gairebé sis mesos van ser per a mi sobretot el diàleg amb els artistes i amb l’entorn de treball. Van ser tenir una companya de feina que fa uns dibuixos preciosos i que gaudia amb aquell piano tant com jo; traduir i fer realitat somnis de mares per acabar parlant dels nostres somnis; noves formes de veure la llar gràcies a uns simples estampats; enllaçar dues maneres de fer tan diferents com la italiana i la japonesa; parlar de notes i sabors per fer feliç el món; un viatge a Tarragona potser no tan inoportú com ens va semblar; reflexionar sobre filosofia del debat al CCCB, sobre turisme alternatiu en un passeig i sobre la literatura més onírica a la calma de la residència; un concert multitudinari i combatiu amb bons vins i algunes vetllades més íntimes en un cafè-llibreria. I espero que en aquests records diversos artistes s’hi sàpiguen veure.

La memòria mostra el bagatge i inspira, si més no agraïment. No sé on em durà aquest camí, però sé que haver-lo començat en aquest veïnatge tan peculiar, sens dubte deu tenir el seu significat.

jiwarartist

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


*